Ja no tinc pressa per fer coses, per ocupar les meves hores envoltada de gent, sigui qui sigui, sigui com sigui. Pressa per sortir, per quedar amb tothom...pressa perquè tot arribi ja. De fet, ja no tinc pressa per a gairebé res.
He aprés a alentir el meu pas i a gaudir més de tot plegat. Ara sóc fan dels diumenges a la tarda sense fer res, d’aquelles tardes passejant sola pels carrers, dels sopars íntims amb els amics íntims, de tancar-me a casa guardant-me del fred, abraçada a ell, mentre parlem de qui sap què o riem per qualsevol cosa.
Diuen que he madurat. Jo penso que simplement he aprés què és realment important per a mi.
3 comentarios:
Mmm... en companyia tot es veu diferent. No sé si era el teu cas abans, però els diumenges són mortals quan s'està sol i en canvi el dia més esperat quan es té companyia. Paradoxes, ja veus.
Et llegeixo i em reconec en les teves paraules... excepte en una cosa, em falta el company.
Ei Petjada! el company apareix quan menys t'ho esperes!! i en el meu cas, també en qui menys esperes! A vegades allò que busquem ho tenim tan aprop...
Publicar un comentario