No sé parlar de les coses que em preocupen, o em dolen, fins que ja han passat. És a dir, quan parlo d’alguna cosa, és perquè no em preocupa excessivament, o ja tinc les eines per gestionar-ho. Si no, ho amago, m’ho menjo i jugo a fer veure que no passa res.I aleshores, quan tot ha passat, em desinflo i ningú entén res. Suposo que per això m’he guanyat la fama de rampelluda.
1 comentario:
Me ha costado 40 años aprender a decir lo que me preocupa de verdad, y solo lo consigo con un par personas muy especiales en mi vida. A veces pienso q suerte tenian nuestras abuelas por poder ir al cura y confesar todo, contar todo.
Publicar un comentario